Des dels inicis de l’agricultura, els essers humans guardaven les seves llavors, bé per al seu consum, bé per a poder conrear les diferents varietats la següent temporada. Així, amb el pas dels segles, cada regió, comarca o racó del món ha anat seleccionant i millorant varietats aprofitables (aliments, farratge, tèxtils, tintures, construccions, etc.) que estaven perfectament adaptades al seu entorn, al seu sòl, a les seves gelades, als seus dies de vent, a les seves precipitacions, i a les necessitats dels qui les conreaven. Es tractava de varietats rústiques, molt resistents a plagues i malalties, i que es podien conservar fins l’any següent sense masa problemes. El manteniment d’aquestes llavors ha estat molt important als sistemas agraris per llur supervivència.
L’agricultura moderna, química, industrialitzada, o com es vullga anomenar, provoca el trencament d’aquestes pràctiques i posa en perill la conservació d’aquestes llavors. La supremacia dels interessos econòmics d’algunes empreses envers els interessos de les nacions, i l’implantació de legislacions internacionals i nacionals (patents, etc.) que penalitzen als conservadors tradicionals de material genètic suposen una pèrdua de biodiversitat important. Les empreses que s’han enriquit a costa del sector agrari, amb fertilitzants, insecticides i medicaments, han pressionat als governs corresponents per a que es creen patents sobre formes de vida. Es pot fer agricultura sense els seus fertilitzants químics, sense els seus insecticides, però de ben segur saben que si ens prohibeixen utilitzar i intercanviar llavors tradicionals, el seu negoci serà fins i tot encara més rentable. Ara volen restringir més la mobilitat dels llauradors. Cuidar, reproduir i intercanviar llavors és ja un delicte. Ja no se n’escapa ningú.
És necessari actuar per a combatre aquesta tirania que menysprea als llauradors que els han subministrat la matèria prima per a la seva investigació, que destrueix sense cap escrúpol ecosistemes naturals molt valuosos, i que provoca l’erosió dels sòls agrícoles i naturals, sense preocupar-los el més mínim. Els sistemes productius agraris no deuen estar sota el control d’aquestes empreses depredadores de la cultura i de l’entorn. No parlem sols d’una conservació no més per l’interés botànic, es tracta d’una necessitat social de tornar la sobirania dels recursos a la població en general.
Aquestes varietats tradicionals suposen una riquesa inestimable que juntament amb els coneixements que els llauradors tenen envers els seus cicles i les seves tècniques de conreu, proporcionen un tresor que deu ser conservat i millorat per així garantir la seguretat alimentària, l’equilibri ecològic i la riquesa culinària que a tots ens interessa. Hi ha que pensar que varietats que ara no semblen útils, poden ser-ho en qualsevol moment futur i que el nostre treball ha d’anar dirigit a evitar la simplificació dels ecosistemes agraris, i la seva pèrdua d’estabilitat ecològica.
La diversitat vegetal pot disminuir per moltes causes, entre les quals destaquem les següents:
- Substitució per varietats millorades que són demanades per les grans plataformes alimentàries (no pels consumidors).
- Canvi del model agrícola, que a l’actualitat s’ha tecnificat, homogeneïtzant-se.
- Grans monocultius, grans empreses productores, desplaçament del llaurador tradicional.
- Alta contaminació ambiental que provoca la substitució per espècies millorades per aquestes industries, degut a que tot el teixit de desenvolupament i millora de llavors que els llauradors havien mantés al llarg dels segles s’ha esbocinat.
A l’haver-se perdut tanta diversitat genètica, els nostres sistemes naturals, no sols els agraris, es troben a una situació d’alta vulnerabilitat. Ens trobem a una situació en la qual hi haurà menys capacitat de resposta davant d’un esdeveniment ecològic inesperat.